La filofòbia

 

a952d90c0b8abe3f623d61f840348806

Tots hem sentit por en algun moment de les nostres vides. Cert. La por és una emoció bàsica i imprescindible per a la nostra supervivència. És l'alerta, l'alarma del nostre organisme per avisar-nos d'un perill i així poder fugir d'ell.

 

Quan la por és molt intensa i desproporcionada parlem de fòbia. Algunes de les fòbies més conegudes són: la acrofòbia (por a les altures), la aerofòbia (por a volar), l'agorafòbia (por als espais oberts). Però, es pot generar por d'alguna cosa que, a priori, no suposa perill? O, podem sentir pànic a situacions generalment desitjables? Es pot tenir fòbia a l'amor, a l’enamorar-se?

 

Sí, es tracta de la Filofòbia (por a patir per amor).

 

Les causes poden ser múltiples segons la persona: experiències passades negatives, dèficits afectius, sentir pànic per unes sensacions i emocions noves, por a tenir parella i pensar que es pot perdre el tipus de vida actual, etc.

 

Com en totes les fòbies, quan la persona percep "senyals d'enamorament i d’amor" el seu cos reacciona com si estigués davant d'un gran perill: ansietat (marejos, taquicàrdia, tremolors), bloqueig o necessitat de fugir, etc.

 

És fàcil imaginar el conflicte i el patiment que pot arribar a provocar aquest trastorn d'ansietat per a qui el pateix i, en moltes ocasions, també per a la persona que s'està coneixent.

 

Però, es pot tractar i superar aquesta fòbia?

 

Superar aquesta por no és tan senzill com encarar una fòbia cap a alguna cosa concreta i identificable com pot ser la por a les aranyes o als cargols. La incomprensió que genera aquesta fòbia implica un abordatge més complex i global.

 

De forma resumida, hi ha quatre blocs que la persona haurà d'abordar:

 

1- Reconèixer el problema. Entendre què està passant i estar motivat per canviar la situació. Expressar els temors i ser conscient de la situació.

 

2- Encarar les pors, regulant la seva intensitat. Aprendre a  exposar-se a les situacions temudes i apreciar que les conseqüències (perills) que pot implicar una relació NO són tant  ​​greus.

 

3- Centrar-se en el moment actual de la relació, en el present. Aprendre a no viure en els possibles futurs.

 

4- Permetre un temps per al canvi, per a aquest nou aprenentatge a la vida. Donar-se l'oportunitat de demanar ajuda professional.

 

 

Així doncs, la Filofòbia pot arribar a convertir-se en un problema incapacitant per a la persona que el pateix. Saber detectar-la i començar a treballar-hi és el camí per superar els seus símptomes i poder avançar en la vida sense por i cap a la felicitat i l'amor.

 

 

Eva Juni. Sexòloga masculina i terapeuta de parelles.

 

 

Com podem educar les emocions?

 

La bona gestió de les emocions és una habilitat clau per aconseguir l’èxit a la vida adulta, per això el seu aprenentatge durant la infància és de gran rellevància.

Goleman (psicòleg especialista en la temàtica), defineix la intel·ligència emocional com “la capacitat de reconèixer els nostres propis sentiments i els dels altres, de motivar-nos i de gestionar correctament les nostres relacions”. Per desenvolupar aquesta intel·ligència hem de treballar dos aspectes: la consciència de les nostres emocions i la gestió d’aquestes. Ara bé, per poder crear una bona base emocional, hem de ser capaços d’entendre’ns a nosaltres mateixos (què ens fa enfadar, què ens entristeix, què ens alegra, etc.) així com entendre el nostre entorn. Obtenint així una major competència social i unes millors relacions interpersonals.  

Avui en dia,  l’educació de les emocions no és la prioritat a les escoles, queda en mans dels de casa, de les famílies. Si tenim interès en treballar aquest tema amb els nostres fills o alumnes, els contes són una bona eina perquè ens ajuden a desenvolupar una bona competència emocional.

A continuació trobareu alguns llibres infantils especialment dissenyats per tractar la temàtica de les emocions.


La casita de las emociones
La casita de las emociones
(a partir dels 3-4 anys). En aquest conte trobem estratègies per les quatre emocions bàsiques: alegria, tristesa, por i enuig. La protagonista és la Clàudia, que amb l’ajuda de la seva mare, imagina quatre habitacions diferents de la casa on, en cadascuna d’elles, hi predomina una emoció. L’objectiu del llibre és oferir les pautes educatives per començar a gestionar adequadament les emocions. És un conte que el pot compartir tota la família.



El monstre dels colors
El monstre de colors (disponible en castellà) (a partir dels 5 anys).
Narra una història senzilla i divertida per introduir a nens i nenes al llenguatge de les emocions. El protagonista és un monstre que no sap què li passa, està fet un embolic amb les seves emocions i va buscant els colors que l’ajudaran a resoldre aquest embrollat. És molt interactiu perquè es pot comprar juntament amb un quadern per pintar.

 

 

 

Laberint de lànima
Laberint de l’ànima (disponible en castellà) (a partir dels 7-8 anys).
Aquest llibre és una mena d’enciclopèdia que recull 58 emocions i estats d’ànim, et convida a fer un viatge cap al teu interior. És una eina molt potent per estimular la intel·ligència emocional.

 

 

 

Taller de emociones


Los atrevidos
de la col·lecció Taller de emociones. L’escriptora, Elsa Punset, ha creat una col·lecció de llibres infantils amb els quals pretén ajudar a nens i nenes a entendre el que senten i gestionar amb èxit les seves emocions. Cada llibre està dedicat a una emoció o habilitat: por, ràbia, tristesa, alegria, autoestima, autocontrol, treball en equip, etc. Els protagonistes atrevits són l’Alexia, en Tasi i el seu gos Rocky, i els acompanya la gavina Florestán, una entrenadora i experta en emocions. A través de les aventures dels personatges es busca que els més petits aprenguin a posar nom al que senten i a saber com beneficiar-se de cada estat emocional. 

 

 

Arantxa Moliner. Psicòloga emocional i Sexòloga Femenina.

 

 

Educant en diversitat familiar

 

Actualment la realitat familiar de la nostra societat s’està transformant. Fins fa poc el que era habitual era una parella heterosexual amb dos fills, però en les últimes dues dècades això ha canviat. Però, què és una família? És la llar, és on ens sentim estimats i segurs. La família tradicional ja no és l’únic model i han aparegut diferents tipus de llar. Encara que el tema de l’adopció sí que ha sigut un tema tractat en els contes infantils, altres temes com les llars monoparentals, parelles homosexuals amb fills o parelles que opten per tractaments de fertilitat encara són escassos.

A continuació trobareu alguns contes on aquestes noves famílies poden veure’s representades. Aquestes histories no son exclusivament per a aquestes famílies, ja que l’interessant seria que tots els nens i nenes els llegissin. I així conèixer diferents realitats, fent-nos més respectuosos amb la diferencia.

Cada familia a su aire

 

 

“Cada familia a su aire”. Els personatges d’aquest llibre s’agrupen per famílies, totes assemblades i totes diferents: des de famílies monoparentals fins a tribus, passant per famílies homoparentals i famílies reconstituïdes. Ningú es queda fora!

 

 

 

Recetas para hacer bebés

 

 

 

“Recetas para hacer bebés”. Explica les diferents maneres de concepció actual a través d’il·lustracions per a que els menors i les menors entenguin com van néixer. Tracta la donació d’esperma, la donació d’òvul, la donació d’embrió, la gestació subrogada i l’adopció.

 

 

  

Un regalo de vida chiquitito

 

 

 

“Un regalo de vida chiquitito”. Aquest conte explica la donació d’òvuls a través d’una parella de conills. Ajuda a entendre aquest procés de manera senzilla i amorosa.

 

 

 

 

Tengo una mamá y punto

 

 

 

“Tengo una mamá y punto”. Aquest llibre aborda les famílies amb un sol progenitor. Per a la Camila, la seva família és la seva mare i el seu gos, el problema apareix quan la seva professora li demana que dibuixi al pare que li agradaria tenir.

 

 

 

 

papa-papi-y-yo

 

“Papa, papi y yo y Eric y su familia”. Es tracta de dos contes sobre la gestació subrogada. El primer és sobre una parella gay i el segon, el cas d’una parella de sexe diferent.

 

 mamá sueña con un bichito de luz

 

 

“Mamá sueña con un bichito de luz”. Aquest conte tracta sobre una mare soltera que busca quedar-se embarassada per un tractament de reproducció assistida gràcies al semen d’un donant.

 

 

 

 

 

 

 

 

Arantxa Moliner. Psicòloga emocional i Sexòloga Femenina.

 

 

 

Parlem de gènere

58
La paraula “gènere” es troba sobre la taula d’actualitat. Segons l’OMS “El gènere es refereix als conceptes socials de les funcions, comportaments, activitats i atributs que cada societat considera apropiats per als homes i les dones. Les diferents funcions i comportaments poden generar desigualtats de gènere, és a dir, diferencies entre els homes i les dones que afavoreixen sistemàticament un dels dos grups”.

Però la revolució de gènere és aquí i es quedarà. El corrent actual vol trencar amb el binarisme, vol obrir-se a la diversitat sexual i es que el gènere s’està redefinint. El seu objectiu és anar més enllà del que significa ser dona i home. A causa d’això, està sorgint un nou vocabulari per entendre les diferents identitats sexuals que engloben la diversitat sexual humana. El llenguatge és important, ja que si alguna cosa no té nom, no existeix. Posar etiquetes ens serveix per identificar qui som i ens ajuda a entendre’ns. Fins ara tot es resumia en dues categories, home o dona, blau o rosa, masculí o femení, i s’acaba estigmatitzant a tots aquells que no entren en aquestes etiquetes. El llenguatge dona forma a l’experiència.

Aquest any, National Geographic ha publicat un número especial sobre el gènere i totes les seves possibilitats. En aquest, s’enumeren i es desglossen els nous termes en referencia al cos, el sexe i el gènere. A continuació  s’inclouen alguns d’aquests termes per entendre la revolució de gènere que estem vivint:

Cisgènere: Aquest terme descriu a aquella persona que la seva identitat de gènere correspon amb el sexe biològic assignat al néixer.

Transgènere: Aquest terme descriu a aquella persona que la seva identitat de gènere difereix amb el sexe biològic assignat al néixer. De vegades s’abrevia com a “trans”. Fa referencia a un ampli número d’identitats que inclouen dones trans i homes trans.

Transexual: Aquesta paraula és la menys recent, i s’utilitzava per designar a aquella persona transgènere que rebia tractament hormonal o s’havia realitzat alguna cirurgia de reassignació perquè el seu cos fos més assemblat al cos corresponent amb la seva identitat de gènere que amb el sexe assignat al néixer. Actualment s’utilitza molt més el terme transgènere.

Intersexual: Es tracta d’una categoria paraigües que avarca diferents realitats. És aquella persona amb alguna condició genètica, genital, reproductiva o hormonal que no encaixa amb el model binari de cos típic de dona o home. No és el mateix que transgènere, encara que de vegades hi ha qui ho confon. Abans podien ser coneguts com a hermafrodites, però aquest terme ja no s’utilitza actualment.

Queer: Categoria paraigües que inclou a aquelles persones que no són heterosexuals o/i cisgèneres.

Genderqueer: Aquella persona la qual no s’identifica ni com a home ni com a dona, sinó que va més enllà d’aquestes etiquetes o és una combinació d’ambdues.

Andrògen: Denomina a les persones que combinen tant els aspectes femenins com els masculins, i tenen una expressió de gènere no tradicional.

Gènere fluid: Paraula que identifica a aquelles persones les quals la seva identitat de gènere o expressió de gènere navega entre el que és masculí i femení, o es troben en algun punt de l’espectre home/dona.

Agènere: Terme que descriu a aquella persona que no s’identifica amb un gènere que pugui ser categoritzat com a home o dona. Per tant no s’identifica amb cap identitat de gènere.

 

Arantxa Moliner. Psicòloga emocional i Educadora sexual

 

 

Desig

Arantxa article deseo quierete
Parlem de desig, en concret, de desig femení. En general, a les dones, els hi han ensenyat a no mostrar el desig, si més no, no d’una manera explicita. Si ho fan ha de ser de manera subtil, mai com a subjectes actius i sense prendre la iniciativa. A més, els hi repeteixen una i una altra vegada que les dones no tenen tant desig sexual com els homes, i moltes acaben pensant que el problema el tenen elles quan en realitat tenen més gana que les seves parelles que són homes. Això també passa amb el menjar, es dona per suposat que la dona ha de tenir menys gana que un home. A ambdós, se’ls ensenya a auto controlar-se, a no mostrar i explicitar el que realment volen i anar a per totes. No és de dones tenir molta gana (i això podria englobar-se en molts aspectes com per exemple, l’ambició). És una de les conseqüències que encara arrosseguem de l’educació de gènere. Sembla que siguem com ocellets que amb molt poquet en tenim prou. S’ha convertit en una cosa normal. Inclús si tenim desig, en les relacions heterosexuals, culturalment no hem d’expressar-ho fins que ell ho faci. En un primer contacte amb un home, si la dona ho fes podria ser vista com a promiscua, com una “noia fàcil” o com un rotllo d’una nit, descartant-la com a potencial parella. Ell ha d’expressar-ho primer (doncs existeix la creença de que ells sempre tenen ganes, un altre mite que hem d’enderrocar) i així despertar el d’ella després. Sembla com si el desig d’ella no es pogués manifestar sense que ho faci ell en primer lloc.

Socialment, s’ensenya que el valor d’una dona depèn de quant n’és de desitjada. Elles estan pendents de ser atractives per als altres, de que les mirin, que les afalaguin, d’entrar dins els cànons de bellesa (els que en l’actualitat diuen que son els desitjables, però que cada vegada canvien més). D’aquesta manera, moltes viuen buscant ser desitjades, però no desitjant. Aparquen el descobrir que desperta el seu desig, per centrar-se en descobrir el desig dels altres. A més, s’ensenya que les dones tenen que contenir-se i subministrar-se (i no només la primera vegada): les dones son les que permeten que hi hagi sexe, donat que els homes sempre tenen ganes. Exercir aquest paper com de guardianes i protectores de la seva entrega sexual dificulta el deixar-se endur i connectar amb el seu desig.

El desig s’alimenta de la novetat i l’espontaneïtat, dues coses que no connecten massa bé amb la rutina i la nostra necessitat de seguretat. En el nostre dia a dia, hem passat de ser un cos a ser màquines que produeixen. Hi ha un estrès molt important per compaginar la vida professional i personal que inclou la família i amistats, que fa que els sentiments comuns siguin de cansament, insatisfacció i patiment per no poder arribar a tot. Es com si tinguéssim varies vides a la vegada. A més, moltes vegades, se suma el perfeccionisme i l’exigència, barrejant-se amb una inevitable culpa per no arribar al nivell estàndard. Tot això genera que ens desconnectem de l’escolta del nostre cos i de les seves necessitats. Es redueixen els espais per descansar i relaxar-se, del gaudir per gaudir, sense ser productiu. Però, com i on posem el desig sexual en tot aquest enrenou? Sobretot quan l’estratègia de la majoria és utilitzar desconnectar del que necessita i del seu cos (i finalment del desig) com una estratègia per arribar arreu. Aquesta és l’estratègia inconscient de moltes dones: desconnectar d’elles mateixes per poder satisfer les necessitats dels altres abans que les pròpies. No és possible la relaxació, hi ha molts fronts oberts que s’han de tractar. Sense un moment per poder parar, es perd l’escolta.

A més, quan es tenen espais propis, quan la parella no està sempre junta, la ment te temps per trobar a faltar, i en absència de la parella es desenvolupa el desig i augmenta l’anhel. De vegades, perdem la llibertat personal per por a perdre la connexió amb l’altre. Però és la fantasia la que manté viu el desig. Per fantasiejar és necessari donar espai i temps a la ment per poder explorar, xafardejar i desenvolupar idees. Encara que tampoc es poden oblidar els espais d’intimitat de la parella, ingredient indispensable perquè aparegui el desig. Moments per riure junts, connectar sobre com estem i sentim, cuidar i sorprendre a l’altre, compartir activitats. I és que al final, tot consisteix en trobar el punt idoni entre la intimitat i l’anhel.

 

Arantxa Moliner. Psicòloga emocional i Educadora sexual

 

 

Escoltar i entendre les teves emocions

InteligenciaEmocional336x260


El nostre cervell es troba dividit en 3 parts principals: el cervell primitiu, el sistema límbic i el còrtex. En primer lloc, el cervell primitiu, o també conegut com reptilià, és el més antic evolutivament i s’ocupa dels reflexos i els automatismes apresos. És el que correspondria a les reaccions instintives ja que assegura el nostre comportament de supervivència i es relaciona amb les emocions primàries com ara la por, la ràbia, el fastig, l’alegria i la tristesa i genera circuits immediats de resposta. Després ens trobem amb el sistema límbic, el qual és la seu de les emocions i genera les reaccions més elaborades. Per això també se li dóna el nom de cervell emocional. I per últim trobem el còrtex, o cervell racional, que correspon al nostre cervell més recent i evolucionat. És el centre de les nostres reflexions, planifica i gestiona, permet donar una resposta més controlada des del circuit racional.

Podríem dir que cada part cerebral està relacionada amb un tipus de resposta davant les situacions. El cervell primitiu és aquell que ens connecta amb els instints i les alertes, amb els budells, amb la resposta més visceral, el que anomenem intuïció. El límbic ens connecta amb la nostra part emocional, amb el cor. I el còrtex ens connecta amb la part racional, el que entenem com a cervell. És important mantenir un equilibri entre els 3 cervells, aprendre a escoltar tant als budells, com al cor i a la raó segons la circumstància.

En el cas de les emocions és essencial saber que l’aliança del cervell emocional i el racional donaran lloc a un major equilibri. Entendre per què ens sentim com ens sentim, ens donarà informació sobre qui som i com volem viure. Per a una millor gestió emocional hem d’exercitar-nos en superar la nostra reacció provocada per una emoció i passar del sistema límbic al cortical. Així prendrem distancia per analitzar la situació que provoca tal emoció i decidir quina és la reacció més adequada. Això no vol dir que deixem de banda l’expressió emocional sinó integrar ambdues parts. Per exemple, en el cas de la tristesa, es tracta de donar-nos un espai per plorar i posteriorment entendre d’on sorgeix aquesta emoció i avançar perquè no es converteixi en un cercle viciós de patiment. 

 

Arantxa Moliner. Psicòloga emocional i Educadora sexual

 

 

El conformisme afectiu

basi-y-eli-portada
Des de que som petits, ens diuen que el futur és en parella. Tot sembla estar programat per fer les coses amb una altra persona: sortir a menjar o sopar, fer una mica d’oci com anar al cinema o anar als concerts, viatjar, crear una llar, tenir una família… Ens diuen que el camí cap a la felicitat és aquesta unió. Això ens porta, de vegades, a aferrar-nos en relacions que ens fan patir. Per por a estar sols, a quedar-nos sense el “+1”. A més, aquesta por ens pot fer reprendre una relació més d’una vegada, tot i sabent que aquella persona no és l’adequada per a nosaltres o volent un altre tipus de relació.

Malgastes molt temps mantenint una relació que no és per a tu, inverteixes una energia que evita que puguis crear altres oportunitats de creixement (i, pot ser, de trobar una persona o una relació més compatible amb els teus desitjos i les teves necessitats). Però, malauradament, en l’amor ens regim pel “Val més un roí conegut que un bo per conèixer”. És essencial reconèixer que ha arribat el moment de tirar pel dret. De vegades estem amb persones o en relacions pel potencial que hi veiem en elles, no pel que realment són. Creiem en el que podria ser, ho intentem, lluitem… pensem que amb més esforç, pot ser farem que canvi tot o que funcioni. De vegades passa, especialment quan ambdues persones estan disposades a fer canvis i a fer que funcioni. Però altres vegades, simplement això no passa. Ningú parla de no lluitar, però si que es parla de deixar de lluitar per a dedicar la nostra energia en alguna cosa realment productiva. Encara que cada relació de parella és diferent, no hi ha una regla de quan hem de tallar o una manera ràpida o fàcil (o indolora) de fer-ho, hi ha situacions que són com “alarmes”.

Abús. La primera i la més clara és que si la teva parella abusa de tu tant físicament com psicològicament, allunya’t. El millor per a tu, i també per a la teva parella, és allunyar-te d’aquesta dinàmica de relació. Les faltes de respecte, la por o el maltractament no haurien d’existir en una relació. És molt comú obsessionar-se amb el fet de que ens siguin infidels sexualment, però a ningú sembla preocupar-li tant el fet de que no ens estimin. En alguns d’aquests casos, és més important l’exclusivitat sexual que l’afectivitat. És una cosa semblant a “no m’importa que no m’estimis però no te’n vagis al llit amb ningú”. Busca ajuda si és necessari, perquè cada segon que passes en aquesta situació estàs destruint la teva autoestima. La primera relació que has de conrear és la que tens amb tu mateix, així que no deixis que ningú hi interfereixi, no deixis que t’allunyin de l’amor propi.

Comunicar-se o morir. Per a construir qualsevol relació nutritiva i sana es necessiten molts ingredients. De vegades amb estimar-se no n’hi ha prou. L’ingredient indispensable i la base de qualsevol relació és la comunicació. Serà l’eina principal per encarar el dia a dia i els conflictes. És essencial que les dues persones tinguin la intenció d’expressar-se, emfatitzar i negociar. Segur que no tenim el mateix estil comunicatiu, però si tenim la intenció, tot serà més fàcil. Desgraciadament no naixem només amb bones habilitats comunicatives, de vegades és necessari aprendre-les. Dir mentides, amagar la veritat per a protegir la parella (o això creiem) o ser passiu-agressiu amb les nostres peticions, només desenvoluparà una comunicació insana per a la relació i acabarà enverinant-ho tot.

Si ambdues parts no estan disposades a aprendre a comunicar-se de manera més efectiva, serà molt difícil gestionar la relació i les situacions que encarem diàriament. Una relació és un equip. Un mateix no pot fer-ho tot, es necessita el recolzament dels dos. Per això, una alarma important seria el següent punt que tractarem.

Som dos. Les relacions comporten molts canvis i adaptacions per part dels dos. Com en tots els àmbits de la vida, es requereix esforç, temps, adaptació, cura i mims. Un no pot tenir la sensació de “estic sol o sola en aquesta situació”. Pot ser un moment dur quan estàs en una relació i te’n dons compte de que ets l’únic que ho intenta. Quan saps que l’altra part no pot, no vol o no és capaç de dedicar-se a la relació. És important adonar-se’n de que una sola persona no te el poder d’arreglar-ho tot.

Cadascú és responsable de les seves emocions, pensaments i accions. Ningú és responsable de fer-li veure a l’altre que la relació val la pena. Si la teva parella no està disposada a fer canvis quan la relació ja no és satisfactòria, això et donarà molta informació sobre la vostra dinàmica i el vostre futur. De vegades en les relacions desenvolupem hàbits totalment insans. Igual que per a crear-los en van fer falta dos, per a redireccionar-los també.

Creixement personal. Tots creixem i evolucionem, ningú és estàtic. I de vegades en parella creixem en direccions diferents. Si et veus a tu mateix deixant de costat parts essencials de tu mateix per a satisfer a l’altre, probablement aquesta relació està destinada al fracàs. Les persones que escollim a la nostra vida haurien de potenciar-nos i fer-nos millors persones. És cert que hi ha relacions que ens fan créixer i son doloroses a parts iguals. De vegades les parelles ens fan de mirall i veiem el que hauríem de treballar en nosaltres mateixos. Però això no significa que hagi de durar sempre. Simplement és una lliçó que hem d’aprendre i de res serveix encallar-s’hi. Mai comprometis qui ets per una relació. Agraeix l’aprenentatge i segueix caminant.

De vegades deixar una relació és la millor opció. Si ambdós no esteu realment disposats a cuidar i conrear la relació, probablement ho heu de deixar estar. Si veus en la teva relació alguna de les situacions descrites, pot ser és millor caminar cap endavant amb la teva pròpia vida. Per fer-ho es requereix força i apostar per tu mateix, perquè si és d’una altra manera, t’estaràs fallant a tu mateix.

 

Recorda: Ets suficient. Vals la pena. I si una relació no et fa sentir així, el més lògic es allunyar-s’hi. Farà mal, és obvi. Les ruptures fan mal. Tindràs dies dolents, molt dolents. Però, al final, et recuperaràs, un dol sempre acaba tenint un final. En canvi, mantenir-se en una relació infeliç, no. Tot anirà cap a millor i abans del que esperes tot haurà passat, especialment quan reconeguis en tu mateix la teva vàlua i potencial. 

 

Arantxa Moliner. Psicòloga emocional i Educadora sexual

 

 

Viure és gestionar emocions

gestionar-emociones
Les emocions són reaccions naturals momentànies les quals sorgeixen de la quotidianitat de viure. Saber gestionar-les és una habilitat essencial per apropar-nos a les nostres metes i viure sense estrès o ansietat. Les emocions ens serveixen de guia, doncs ens donen molta informació sobre nosaltres mateixos i de com interactuem amb l’entorn. Desenvolupar la capacitat de gestionar les teves emocions et permetrà coneixe’t millor i comprendre’t. Coneixent-les les convertiràs en les teves aliades.

En primer lloc, és important aprendre a identificar-les. Quan sentis una emoció, no la rebutgis, acull-la i connecta’t amb el que sents interiorment. Una vegada hagis sentit la seva reacció dins teu és interessant apropar-se a l’emoció per saber quina informació ens ofereix. Pots escriure el que et passa, tant físicament com a nivell de pensaments, per entendre què signifiquen. Això et permetrà separar-te del teu malestar inicial i analitzar-la.

Pren consciencia de les sensacions que les emocions agradables desencadenen. Son aquelles que ens procuren el nostre benestar, ens proporcionen ganes d’avançar, confiança i motivació, alimenten la nostra creativitat i ens empenyen a decidir i actuar. ¡Ens estimulen! Per altra banda, què ens provoquen les emocions més desagradables com la ràbia, la tristesa i la por? Experimentar aquest tipus d’emocions ens frustra, ens treu energia i ens fa patir. Encara que sembli contradictori, evitar-les, bloquejar-les o fugir d’elles tampoc és un bon remei. Aquestes emocions, com totes, necessiten ser expressades per poder gestionar-les.

Identificar les circumstàncies que desencadenen els nostres estats emocionals ens permetrà controlar les reaccions. Pregunta’t: Quin és el desencadenant de les meves emocions? Aquests desencadenants actuen com un estímul, podent ser externs (la resposta d’algú, un canvi en les nostres circumstàncies…) o interns (discurs interior o record). La teva percepció, les teves representacions mentals i les teves creences són estímuls que ens generen emocions diàriament. Són totalment subjectives. Per això és important veure quin és el teu discurs intern, per fer-te responsable del que experimentes i ser capaç d’escollir una reacció o una altra.

Una manera d’aprofitar millor les nostres emocions és aprendre a gaudir a fons de les més agradables (alegria, satisfacció, serenitat, gaudi…) i a reduir l’impacte de les més desagradables (por, ràbia, tristesa…). Però, com es fa això? Les emocions van acompanyades de pensaments que emergeixen davant les situacions. Moltes vegades tendim a entrar en un espiral de malestar a l’alimentar els pensaments que emergeixen davant les emocions desagradables i no sabem treure la informació essencial per seguir avançant. En canvi, ens costa més provocar-nos espirals d’alegria i satisfacció, ens sentim incomodes per estar massa feliços o contents, dient-nos que no n’hi ha per tant. En general, solem quedar-nos atrapats en els aspectes dolents i neutralitzem el que és bo, quan hauria de ser al contrari: focalitzar-nos en les coses bones i neutralitzar les dolentes.

Les emocions afecten al cos, als pensaments i a la teva conducta. Actuant sobre aquestes tres àries interfereixes en el procés emocional i pots adaptar la teva actitud. La neurociència ha descobert que la biologia o genètica del nostre cervell només intervé en un 40% del nostre humor general i la nostra capacitat d’optimisme. És a dir, ¡el 60% depèn només de la teva actitud! És a les nostres mans modificar els nostres pensaments per equilibrar la balança cap al positivisme. Això permet un reajustament neuronal i genera un reforçament del nostre sistema immunitari, ens protegeix de les malalties, l’estrès i la somatització… ¡som responsables de crear un cervell que ens proporcioni benestar!

Ser intel·ligent emocionalment és una tasca de creixement personal. Aprendre a expressar i analitzar el teu món emocional farà que la teva vida sigui més nutritiva. A més, millorar els teus reflexes davant la teva resposta emocional, et permetrà reforçar també la confiança en tu mateix. Et faràs responsable de tu mateix i d’allò que sents. Liderant les teves emocions, lideraràs la teva vida.

 

Arantxa Moliner. Psicòloga emocional i Educadora sexual

 

 

La culpa

16-03-2017 Arantxa  LA CULPA si acepta que hay dias malos
La culpa és una d’aquelles emocions que cataloguem com a desagradable. Si bé sentir-se culpable no és una cosa que ens agradi experimentar, és cert que ens proporciona informació valuosa sobre la nostra interacció amb l’entorn i de nosaltres mateixos. Moltes vegades ens sentim culpables per tot: pel que fem, pel que no fem, pel que desitgem, pel que sentim, pel que deixem de sentir, etc,.

La culpa sorgeix quan creiem que ens hem equivocat o ens estem equivocant, quan jutgem els nostres actes, o inclús els nostres pensaments. Apareix al contradir una creença pròpia relacionada amb algun valor important per nosaltres. A més, no només influeixen les nostres normes personals també les socials o les de l’entorn, especialment si hem fet mal a algú (o el faríem al prendre certes decisions). Ja des de la nostra tendra infància integrem normes sobre quan hem d’actuar a través de l’entorn, l’educació i, en molts casos, la religió, i quan les transgredim és quan apareix certa emoció: ens sentim culpables.

La funció de la culpa radica en fer conscient una situació, per així buscar com arreglar-la. Des del meu punt de vista, el millor antídot contra quedar-me aturat en un sentiment de culpa és saber que estic aprenent. Les meves equivocacions tant sols son un procés d’aprenentatge i autodescobriment, en el que hem vaig equivocar ahir no m’equivocaré demà. Aprenc dels meus errors i entenc que no soc, ni mai seré perfecte. Soc flexible amb mi mateix i entenc que quedar-me atrapat amb la culpa no hem permet avançar.

Existeix una culpa que no és adaptativa, és aquella que no te una raó objectiva en sí per aparèixer i resulta molt destructiva. Es dona en persones molt perfeccionistes i amb tendències depressives. En aquestes ocasions, l’aparició recurrent de la culpa és el resultat d’un sistema de creences molt restrictiu i limitant.

De la mateixa manera, si els actes o l’actitud d’una persona m’han fet mal, busquem que aquest se senti culpable. Això de vegades passa quan no som capaços d’acceptar els límits de l’altre i el fem responsable del nostre malestar i de curar-lo. Aquí és important recordar que no hem de dependre dels altres per sentir-nos bé, no pots fer responsable de com et sents a una altra persona. Evita tirar les culpes a l’altre, fes-te responsable del teu malestar, estableix límits. Sinó donaràs tot el poder a aquella persona i tu adoptaràs el paper de víctima que no et portarà a l’acció. Tot te que començar per algun lloc, i millor començar per tu mateix. Ser responsable te a veure amb liderar la nostra vida, doncs la responsabilitat no deixa de ser l’habilitat de respondre davant les situacions que se’ns presenten. Si algú et fa mal és la teva responsabilitat marcar els teus límits. 

 

Arantxa Moliner. Psicòloga emocional i Educadora sexual

 

 

Manual d'instruccions per a moments difícils

renovacion
Tots hem desitjat alguna vegada tenir un manual d’instruccions per saber com encarar certes situacions: la pèrdua d’un ésser estimat, una malaltia, una ruptura, una infidelitat, un acomiadament inesperat, la incertesa del futur, no tenir feina… Quan tenim una pèrdua important a la nostra vida és important saber com reajustar i reconstruir la nostra vida.

Encara que, desgraciadament, no existeix un manual d’instruccions, a continuació us proposarem un model de pla d’acció per inspirar-vos a trobar la vostra pròpia recepta màgica de superació personal.

La clau és gestionar el temps, així que tingues paciència. Reconstruir-se no es fa de la nit al dia, porta el seu temps. Temps per proposar-se i assolir nous objectius, incloure noves rutines i hàbits, així com noves relacions.

Temps per mi. No descuidis aquest espai, doncs és el més important. Pensa que el temps és molt valuós i ara mateix necessites aquest temps.

Connecta amb les teves emocions. Però no et recreïs en elles. Escolta’t. Permet-te estar trist o rabiós quan ho necessites, però entén que no és un estat permanent. Transita el que sentís, no pots viure recordant el passat perquè no et permetrà viure el teu present. No entris en els espirals de les emocions desagradables i busca estratègies per provocar-te emocions agradables a tu mateix.

Nous objectius. Fes alguna cosa nova, renova els teus somnis i les teves il·lusions. Què t’agradaria que estigués present a la teva vida a partir d’ara? Al principi pot aparèixer la por i les excuses però fixar-te objectius personals a curt i mig termini és la manera adequada per avançar. Ves a algun lloc on no hi hagis anat mai. Prova de practicar una activitat nova. Construeix una vida per a la nova persona que ets.

Llar, dolça llar. Un canvi interior convida al canvi exterior. Adapta la teva llar (encara que només sigui l’habitació) al teu nou jo i a les teves necessitats.

Noves relacions. A més de cuidar-te, necessitaràs connectar amb altres persones. Millora les teves relacions ja existents i coneix gent nova, aquests et donaran nous punts de vista. Tenir una xarxa social enriquidora és essencial per a la teva salut mental.

De vegades ens passa quelcom que posa la nostra vida potes amunt. La qüestió és desordenar-se per tornar-se a ordenar. 

 

Arantxa Moliner. Psicòloga emocional i Educadora sexual

 

 

Que m’hagués agradat saber quan vaig començar a practicar el sexe?

Que me hubiera gustado saber sobre sexo de Arantxa
Si vas estar de sort, pot ser et van parlar sobre la sexualitat quan erets adolescent a l’institut. Si encara vas tenir més sort, pot ser que inclús els teus pares tractessin el tema de la sexualitat amb normalitat i poguessis planteja’l-s’hi els teus dubtes.

Però, per norma general, la nostra educació sexual sol ser un fracàs. Es sol parlar més dels perills que del plaer i hauríem de centrar-nos en l’anatomia més que en els aspectes psicològics com l’autoestima, l’autoconeixement i les habilitats per relacionar-nos. La informació és poder i en educació sexual en falta molt. Ens iniciem a la sexualitat amb moltes pors i creences errònies que ens boicotegen el tenir una sexualitat satisfactòria. En l’educació sexual actual, indiscutiblement, falten peces clau per poder acompanyar-nos en l’aventura del descobriment de la nostra sexualitat.

El teu cos no és una màquina. La nostra resposta sexual, des del desig a l’orgasme, es troba influenciada per un gran número de variables, tant físiques com psicològiques. Per exemple, quan tenim sexe amb algú, la nostra resposta es veurà afectada per la nostra autoestima, el nostre autoconeixement, les experiències prèvies, la confiança amb la persona, la connexió que sentim, com ens sentim actualment, situacions vitals que poden afectar-nos (com el dol, l’estrès o varies dificultats). Quan una cosa no funciona bé en la nostra sexualitat, val la pena examinar com estem a la nostra vida. Perquè de vegades en una dificultat sexual, el que menys importància te és el sexe.

Tot comença amb conèixer-me a mi mateix per poder compartir-me. L’autoconeixement en la sexualitat és el primer pas. Si jo sé el que m’agrada, el que no m’agrada, on estan els meus límits, les meves inseguretats i els meus punts forts, podré guiar per a que em descobreixin. Sinó ho hauré de deixar a la sort (i la sort no sempre està al nostre costat, malauradament). Cada cos és diferent i quan es tracta de sexualitat no ens serveix el “n’he vist un, els he vist tots”. La persona amb la que compartim un moment sexual no coneix el nostre cos, ni sent les sensacions que nosaltres sentim a la nostra pell. Generalment, la majoria de nosaltres busquem satisfer la nostra parella al llit, i només quan ens coneixem a nosaltres mateixos podrem compartir-nos.

Centra’t en el teu plaer. De vegades estem més pendents del plaer de l’altre que del nostre. Es converteix en una preocupació més que en una diversió. Si ambdues parts aconsegueixen abastar les sensacions, connectant amb el cos i guiant-se mútuament, serà molt més fàcil aconseguir una experiència plaent conjunta.

El sexe no és només penetració. El sexe és un desafiament meravellós amb cada persona amb qui el practiquem. Cada trobada sexual és diferent i les persones implicades defineixen quines practiques prefereixen, cada parella farà un menú sexual diferent. Es tracta d’això, de descobrir i compartir el plaer conjunt. La penetració és una pràctica més dins d’un univers de sensacions plaents.

Hi ha mil maneres de tenir bon sexe. Definir que és el bon sexe és complicat, depèn de les persones implicades i del moment. No existeix un paquet estàndard del bon sexe. Algunes vegades serà increïble tenir una trobada ràpida i ardent; i altres ho serà quan sigui lent, suau i amb tendresa a cada carícia. Per tant, el bon sexe pot anar des d’una trobada de 5 minuts fins a varies hores d’exploració del cos de l’altre.

Començar una cosa no significa acabar-la. La sexualitat és un joc, i com tots els jocs, si no és divertit, no és un joc. A més, tots els jocs necessiten certes normes, és a dir, especificar els nostres límits i desitjos. Així que no et forcis a fer el que no vols fer. Pots parar en qualsevol moment. Tampoc fingeixis que t’ho estàs passant bé si no és així, donarà informació equivocada a la teva parella sobre el que t’agrada i el que no t’agrada. Forçar una trobada sexual només comportarà conseqüències negatives.

L’atracció sexual no és amor. És important no confondre aquests dos conceptes. Bàsicament, aquesta és la raó per la qual podem tenir un sexe increïble amb algú que mai tindríem com a parella, i que el sexe resulti insatisfactori amb algú a qui estimem. Si comencem una relació des de la sexualitat, hem de veure si podem passar d’un bon sexe a construir una bona relació. De la mateixa manera, sempre podem esforçar-nos per millorar el sexe amb la persona que ens agrada.

Les meves fantasies son meves. Fantasiejar és un element clau per conrear el desig. En el nostre món interior íntim podem imaginar-nos el que vulguem, i no és obligatori compartir-ho. Es el nostre terreny de proves. És un món d’interrogants, perquè en el món de la fantasia tot s’hi val. De vegades, fantasieges amb alguna cosa que t’agradaria provar o amb records eròtics passats i altres amb situacions que saps que mai duries a terme a la vida real. Tot s’hi val a la teva ment.

El sexe és canviant. El sexe canvia segons la parella, les experiències, l’edat… El sexe és viu i tot el que es viu, canvia. ¡Sempre hi ha alguna cosa nova per descobrir!

 

Arantxa Moliner. Psicòloga emocional i Educadora sexual

 

/
JoomSpirit